Un salari mínim digne per deixar de ser indecents

L’economista Miquel Puig analitza la situació econòmica catalana i espanyola i proposa un augment del salari mínim interprofessional per aconseguir ser un país decent

Lluís Girona | 25 de novembre de 2014. Artur Mas, unes setmanes després de la consulta sobre la independència de Catalunya, presenta el seu full de ruta perquè Catalunya exerceixi el dret a decidir. En un moment del seu discurs, l’expresident va afirmar que Catalunya “podria ser un bon país”, assumint, per tant, que no ho érem. Aquestes paraules van portar a l’economista Miquel Puig a presentar la seva visió sobre que és “un bon país” i perquè, segons el seu criteri, Catalunya i Espanya no ho són.

El principi de Puig és clar: «Una societat decent és la que tracta bé els seus ciutadans». Però com decidim quins països són decents i quins no? Puig estableix un sistema propi a partir de dos valors mesurats amb dades estadístiques reals: la prosperitat (quant produeix un país) i l’equitat (com es distribueix la producció entre la societat). La relació és evident: com més prosperitat i equitat hi ha, més decent és un país, i a la inversa.

Basant-se en aquesta idea, i en comparació amb diferents països del món, Puig conclou que Espanya i Catalunya no són països decents, sobretot per la seva desigualtat per baix. I això és degut principalment a les polítiques que des de la Transició han promogut la creació massiva de llocs de treball poc qualificats i mal remunerats. Puig és molt clar en aquest sentit: «Si no som un país decent, no és per cap casualitat ni per determinisme cultural o geogràfic, sinó que és exclusivament resultat de les nostres decisions».

Per l’economista, la precarietat laboral ha provocat l’arribada massiva d’immigrants –tot i que no té en compte la crisi dels refugiats, que es va accentuar un any després de la publicació del llibre–, l’abandonament escolar prematur, la sobrequalificació d’una part de la societat i la cronificació de l’atur. El gran error, per Puig, és que hem perseguit la creació de llocs de treball però no l’augment de la productivitat. Una política que ara condemna el manteniment de l’estat del benestar i posa en perill els seus principis més elementals, com el sistema de pensions i l’educació i la sanitat pública.

Per resoldre aquesta crisi sistemàtica, a l’última part de l’assaig Puig exposa la seva proposta: un salari mínim interprofessional digne. Com que els empresaris haurien de pagar més, exigirien una millor competitivitat als treballadors. Els treballadors haurien de tenir una millor formació, que és més accessible en els autòctons. Es reduirien els llocs de baixa qualificació i, conseqüentment, també ho farien la immigració i l’abandonament escolar prematur.

Aquest salari mínim assegura la situació econòmica dels treballadors a jornada completa, però no contempla altres situacions. Per reduir la pobresa de tota la societat, per Puig, cal combinar l’establiment d’aquest salari amb un complement salarial garantit –pels treballadors a jornada parcial–, formació i exigència –pels que poden treballar i no ho fan–, i subsidis –pels que no poden treballar–.

A més, altres idees clau per l’economista català són tenir unes institucions més íntegres, una visió i una planificació econòmica a llarg termini, un model assenyat d’inversions en infraestructures i la introducció d’innovacions tecnològiques als diferents sectors productius.

La consecució de totes les propostes que planteja Puig, però, semblen actualment una odissea, ja que per posar-les en marxa caldria un gran consens polític. I el clima de crispació tant polític com social en el qual ens trobem immersos no convida a ser optimistes ni sobre l’aprovació d’aquestes mesures ni sobre el futur de l’economia catalana i espanyola.