Retrat del nou món després de la crisi

L’enginyer i polític català Joan Majó analitza les claus que ens han portat a la crisi però que també poden marcar el futur més immediat de la nostra societat

La portada del llibre de Joan Majó | Foto: Amazon.es

Lluís Girona | “Un llibre per a la gent preocupada, no per als experts”. Així defineix Joan Majó El món que ve... ja el tenim aquí, una obra per entendre com hem arribat a la situació actual i com adaptar-nos a la nova realitat que ja estem vivint després d’una crisi mundial que ha canviat les nostres vides.

“Vuit claus per preparar el després de la crisi”, predica el subtítol, però sempre es distingeix una hipòtesi comuna: “el món després de la crisi no serà com el d’abans”. Majó creu que seria un error intentar retornar al model anterior perquè ja s’han comprovat les seves conseqüències catastròfiques.

Brevetat i llenguatge simple. Dues característiques que el fan un llibre comprensible per a tothom, i que tot i que a vegades pot caure excessivament en l’evidència, té un to didàctic molt amè. Defuig de les grans teories econòmiques i el vocabulari acadèmic i això li dóna una sensació de proximitat i de relació d’iguals entre lector i autor.

Joan Majó té una pretensió molt alta. Pretén parlar de tots els temes però que a la vegada la seva obra no sigui massa extensa. És un objectiu molt difícil, i això implica que alguns elements es tractin de forma limitada. En línies generals, però, el que fou alcalde de Mataró ofereix un interessant dibuix de com serà, i de fet, ja està sent, el nou món després de la gran crisi mundial.

Centrat sempre en una visió de futur, el llibre compta amb vuit apartats amb una estructura clara: com hem arribat fins aquí, quines conseqüències n’estem patint, i cap a on ens hem de dirigir en el futur més immediat. Però també distingim dos grans blocs implícits. Un primer espai on es tracten temes més genèrics com la manca de productivitat de l’economia mundial, les desigualtats generades per la globalització o les transformacions socials que implica la revolució tecnològica. I un segon bloc en què s’analitza la relació entre la situació actual i la incompetència de la política, i com això ha afectat Catalunya, Espanya i Europa. Un espai que l’autor hi dedica gran part del relat i, és que de fet, mereix un tractament més extens.

Un dels temes de més interès és la necessitat de reformar la socialdemocràcia. Majó és un europeista convençut, però també critica que “el projecte europeu fa quinze anys que està aturat”. Reclama l’evolució cap a una Europa federal en què els estats cedeixin gran part de la seva sobirania a la Unió Europea. Per l’autor, aquest nou gran estat s’ha de fonamentar en cinc principis: “llibertat, equitat, solidaritat, eficiència i sostenibilitat”.

També molt curiosa és la seva visió sobre el conflicte català. Evidentment, un llibre publicat el 2013 queda molt lluny de preveure el que ha passat al nostre país en els últims sis anys. Potser és el punt on les paraules de l’autor queden més obsoletes, però la seva proposta encara pot tenir vigència.

Per l’autor, la sortida al conflicte es basa en un triple pacte –un entre catalans, un amb l’Estat i un amb Europa–. De fet, el primer ja es va produir a la consulta del 9N i al referèndum de l’1-O, i el desencadenament de moment ha congelat la possibilitat de fer efectius els altres dos acords. Precisament, com a curiositat, en referència a una possible situació de violència, l’autor diu que a Europa aquest escenari no es contempla, i celebra: “Per sort, perquè si hi arribéssim ens tocaria rebre!”. Sense cap mena de dubte, l’economista no s’allunyava tant de la realitat.

Joan Majó acaba reivindicant Catalunya com “la regió més europeista de l’Estat” i creu que l’Europa federal pot ser, involuntàriament, un mitjà per resoldre el conflicte català. Tancant el llibre sorgeix el dubte de si, cinc anys després de la publicació de l’assaig, amb un escenari polític tan canviat, les opinions i reflexions que expressa Joan Majó segueixen essent les mateixes.