La macroeconomia la pot entendre tothom

L’escriptor Víctor Català mostra com els termes econòmics són fàcils d’entendre. Un repàs contextualitzat amb la crisi del 2008

Toni Mandilego | L’escriptor comença la conversa amb el seu nebot recalcant la importància d’entendre la gran fórmula macroeconòmica: despesa = ingrés. Per l’autor és la norma més bàsica per explicar l’economia en el seu conjunt. Català explica com estalviar és bo per una família, però si tot un conjunt decideix estalviar serà pitjor per l’economia. En resum, si hi ha una despesa, hi haurà un ingrés.

Per contextualitzar la formula amb la crisi del 2008, l’economista diu que l’ingrés era superior a la despesa perquè l’estoc d’habitatges augmentava, és a dir, la variació de l’estoc tenia saldo positiu. Aquest procés va conduir a què la bombolla immobiliària explotes, l’excés d’estoc conduïa a què l’ingrés sigues inferior a la despesa.

Català recalca la importància del PIB, ja que, tot un estat és esclau del PIB. Per exemple, si augmenten les pensions, els pensionistes incrementaran el consum i això provocarà que el PIB augmenti. Però si disminueix el PIB, com va passar a la crisi, disminueix la despesa, les empreses vendran menys i això provocarà atur i les PIMES i els autònoms tindran pèrdues.

Una via per a combatre la crisi i impulsar el PIB és la política fiscal. Aquesta via utilitza els imposts i la despesa pública per a estimular o enfredar l’economia. Durant la crisi es va dur a terme una política fiscal restrictiva, la qual disminuïa la despesa pública i augmentava els imposts, això va provocar que a llarg termini el deute públic fos menor i el PIB, a poc a poc, deixés de decréixer.

La inflació és l’augment de la quantitat de diners en circulació. Català explica com la inflació hagués pogut contribuir a sortir de la situació de crisi perquè desincentiva l’estalvi, ja que, els dipòsits i la renda fixa perden valor. Això era possible perquè hi havia una demanda molt dèbil i sobrava l’oferta. No es va dur a terme perquè els alemanys no van ser partidaris i perquè crear inflació és un procés difícil de controlar i té un efecte negatiu pels creditors.

Un via més per regular l’economia és la política monetària, duita a terme pels bancs. Aquesta política és un conjunt de mesures dirigides a regular la quantitat de diners, amb objectius finals de controlar la inflació i influir en el creixement econòmic. Però durant la crisi, aquesta via no va impulsar suficientment la demanda agregada, sols va servir per abaratir el finançament del sector públic.

El sector exterior va tenir un paper clau durant la crisi, ja que les importacions dels països en crisis no creixien. En canvi les exportacions sí que ho feien perquè països emergents com la Xina importaven més que els que estaven en crisi.

Per acabar, Català ha explicat totes les passes que van realitzar els països per sortir de la crisi. Però l’economista fomenta l’educació com a política de desenvolupament. Català explica, “L’educació i el substrat cultural són la principal riquesa d’un país i el factor més important pel seu desenvolupament, per sobre de qualsevol riquesa natural”.