César Molinas: "A Espanya hi ha bàsicament dos sindicats que es dediquen a fer política"

L'autor dels llibres "Qué hacer con España" i “La crisis existencial de Europa” repassa l'actualitat econòmica a Europa, Espanya i Catalunya

César Molina / Twitter

Pregunta: Al teu llibre “Qué hacer con España” parles d'una sèrie de reformes per sobreviure a la economia global. ¿Cap a on creus que han evolucionat aquestes propostes?

Resposta: A veure, s'ha fet molt poc. Hi ha dos tipus de reformes, la primera seria l'estructura econòmica d'Espanya, de la regulació d'un nombre predeterminat de sectors i altres serien reformes de tipus social. Si comencem per les econòmiques, jo tinc un punt de vista totalment apartidista. Si mires el mercat de treball, jo crec que es van fer unes primeres reformes en el govern de Rajoy que anaven en la bona direcció, i quina és la bona direcció? Bàsicament és regular una sèrie de factors que estaven contribuint a mantenir a Espanya una taxa d'atur alta.

Mentrestant, el govern de Rajoy va fer dues reformes que anaven en la bona direcció. Una que fou flexibilitzar el mercat de treball, donant prioritat als convenis d'empresa sobre els convenis sectorials o nacionals, perquè els sindicats poguessin fer bàsicament de sindicats. Jo vaig començar a mirar el mercat de treball a Europa a mitjans dels anys 80. Ja em va sorprendre que els dos extrems de la taxa d'atur en el conjunt de països de la Unió Europea es donaven a la península Ibèrica. Espanya tenia la taxa màxima i Portugal la taxa mínima.

A falta de mirar-ho amb més detall, ho vaig atribuir a què les lleis eren diferents. Les lleis portugueses eren molt més flexibles que les espanyoles i eren portades a una negociació selectiva molt més eficient. Baldament l'error, l'ambaixador de Portugal a Espanya, en un debat, em va dir, "No, no, senyor Molina, les lleis portugueses del mercat de treball es van copiar de les espanyoles, són bàsicament les mateixes". Doncs aquí, jo ja no entenia res, com pot ser que països veïns, posats a una península a l'escaire sud-oest d'Europa que comparteixin les mateixes lleis, un tingui la taxa d'atur màxima i l'altre la mínima.

Un portuguès mai et dirà que estàs equivocat, em va dir, "Pot ser que a Espanya hi ha bàsicament dos sindicats que es dediquen a fer política i a Portugal n'hi ha més de 200 que es dediquen a fer sindicalisme". Vaig dir, ah, clar. Realment, la interpretació de les lleis és anar a la pràctica sindical i el pes que té l'organització sindical, que és molt diferent a Espanya que la que té Portugal perquè produeix una taxa d'atur del vint i tant per cent i aquí del 6%. Per què? Doncs perquè la negociació sindical en condicions de treball i de sindicat es porta a escala d'empresa i aquí es reuneixen a la COE o CCOO, en les cúpules sindicals i decideixen quant augmenten els salaris i quan canviaran les condicions de treball en totes les empreses d'Espanya, independentment de les seves situacions reals.

Això va ser el que la reforma de Fàtima Bañez amb Rajoy podia canviar i ho va canviar amb molt d'èxit, ja que la taxa d'atur ha baixat des d'un vint i tant per cent, 22 o 23 a un 14. És veritat que hi ha hagut una depressió econòmica i una recuperació, no? Això segueix sent cert, tenim les mateixes lleis que Portugal però una negociació col·lectiva molt, molt diferent. Doncs, el perill ara és que aquestes lleis se suprimeixin i es torni a donar primícia a la negociació centralitzada. Doncs, la taxa d'atur, del 14%, ara tornarà a pujar a un nivell per sobre del 20%. Perquè insisteixo amb Portugal, ells varen copiar les nostres lleis, les quals eren les mateixes que hi havia durant el feixisme. 

P: Factors de l'economia espanyola que fan que sigui inferior a altres?

R: Per una part les decisions estan distorsionades, tot es decideix en uns despatxos a Madrid independentment de l'expansió d'aquestes i això porta a una taxa d'atur i de temporalitat disparatada. L'altre factor és que per una sèrie de raons historiques hi ha una força de treball molt poc adequada a les necesitats. Portugal, per exemple, va estar molt pitjor que Espanya i va tocar fons amb el rescat a la banca però, desprès s'ha aclimatat millor a les seces necessitats.El sistema educatiu espanyol és un desastre, és a dir, els governs que hi ha hagut a espanya independentment del signe, han entregat la funció del sistema educatiu als sindicats de docencia.

P: L'educació és un mal endèmic que ha generat periodistes dolents i polítics dolents?

R: La premsa d'avui i la de ahir diu que la taxa d'abandonament escolar a Espanya diu que terminada la fase obligatòria no segueix amb la part post-obligatòria. És a dir, terminada als 16 anys la part obligatòria, els "espanyolitos" no continuen formant-se, no van a formació profesional ni a batxillerat, es queden estancats als 16 anys amb aquests estudis. Això, per exemple, a Portugal no ocurreix, allà està voltant el 10% y a Espanya entre el 20 i el 30%. El que vol dir això és que no tenen amb 16 anys una formació profesional suplementaria a la que han tingut a l'escola a la que han anat.

P: Parlant també de Portugal, on governen les esquerres, ens agradaria parlar també sobre la nova situació política i ssi creu que un govern d'esquerres de Pedro Sánchez podria fer crèixer l'economia del país

R: El govern de Portugal té decència, dignitat i previsió de futur. Ha dit Costa que si el voten la llei que obliga a recuperar als docents la congelació salarial que han tingut que és bona per els docents però dolenta per portugal ell marxarà. Perquè als docents sí i a altres (militars, metges, etc) no. Portugal torna a estar en una situació propera a la situació que va patir fa uns anys. Si hi ha una majoria que diu que sí s'ha de tornar ell marxarà. Vostè veu a algun polític d'Espanya fent això? No. Espanya és un país monàrquic perquè té 4 reis, Felip VI, Melcior, Gaspar i Baltasar, el diner el portaran els reis mags? No, s'ha de governar amb decència i dignitat. El càrrec més important a nivell internacional que té Espanya eés la vicepresidència del BCE, Portugal, en canvi, és un país que ha tingut reconeixement important per un govern socialista en minoria amb recolzament d'altres partits i és molt diferent del que passarà aquí. Tenen un sistema educatiu que han aconseguit que funcioni molt milllor que aquí i això no passarà a Espanya, els espanyols creiem, que un llicenciat en filologia té dret a que algú el crei un lloc de treball, ell té dret però no té l'obligació.

P: També parlant d’Europa, al teu llibre “La crisis existencial de Europa” parles de la pèrdua de la identiat europea. El sentiment de pertinença a la Unió Europea es troba en les seves hores més baixes?

R: El cervell humà ha anat evolucionant en el temps des del clatell fins al front. La part més antiga del cervell humà és el sistema límbic, que resideix en la part del clatell. És un sistema que els humans compartim amb els peixos, les granotes, els primats... i que ha anat evolucionant al llarg de milions d'anys. En aquest sistema és on resideixen els sentiments i les emocions. Al front es troba el sistema corpital, un sistema més nou que ha anat evolucionant i que és on resideix el raciocini i les matemàtiques. Llavors, els humans i els primats tenim un període de la nostra vida que és l'adolescència, un període que va des de la pubertat a hormones sobre un organisme fora de control fins que el sistema corpital estableix les connexions necessàries.

Aquest sentiment de pertinença és el mateix que el d'un banc de sardines o el d'una tribu de babuïns. Europa és un raciocini; igual que una persona de la mateixa manera, en el procés de l'adolescència, arriba a la seva fi quan es produeix un equilibri entre la part més racional i la més animal. No parlem d'una superioritat, sinó d'un equilibri. A Europa estem en aquest procés: és un problema nou que tenen les nacions europees. La UE és un adolescent on veurem quina del control pot ser exercit per l'element racional.

Jo no sóc molt optimista; al cap i a la fi seguim sent espanyols, italians ... Aquest és el problema. Convindria analitzar-ho des d'un punt de vista neurològic. Aprendre què ens passa a cada un dels ciutadans. Les necessitats hi són. Els Estats Units estan retirant el seu suport a Europa. I hi ha gent que creu que no cal, però jo no penso així. Pel que fa a immigració, si no hi ha una política europea, no es pot afrontar el problema.

P: Un altre problema que preocupa a la UE és l'auge de l'extrema dreta. Vostè creu que tindrà conseqüències negatives?

R: Quan les coses van malament i no s'entén per què, els sentiments individuals i col·lectius ens impedeixen tenir unes forces de raciocini prou implantat. Aquesta Europa adolescent té problemes de governança i legitimitat. Part del nostre cervell que compartim amb les sardines, és a dir, no una part del que coneixem com pròpiament humà és el raciocini, que utilitzem per a resoldre els problemes. En aquest punt ens trobem, veurem com actua.

P: També seguint una mica amb la UE ens agradaria saber la seva opinió sobre el Brexit i la seva possible afecció en l'economia espanyola.

R: Bé, començo pel final. En l'economia espanyola el Brexit pot tenir efectes locals, però generals no gaire importants. Hi ha àmplies colònies de britànics que reben entre Màlaga, Alacant, etc. als seus compatriotes. Aquesta gent pot tenir algun problema, no necessàriament molts, però si algun problema a mantenir aquesta audiència a Espanya si les coses no s'arreglen bé. Jo crec que el natural és que s'arreglin bé, una altra cosa és que la lliura esterlina es precipiti molt, ja que aquesta gent cobra pensions en lliura esterlina que comparada amb l'euro pot reduir molt la pensió.

Lògicament, això del Brexit és un cas típic de sistema límbic, sentiment de no pertinença a un col·lectiu. Però se'n van d'Europa perquè l'economia mundial està en crisi, no perquè tinguin cap problema en l'àmbit europeu. El que sí que és veritat és que els britànics mai han estat molt integrats a Europa. Veurem que passa. Un Brexit "a la brava" és improbable i les probabilitats entre un Brexit pactat com el que vol Teresa May amb Europa o que no hi hagi Brexit en absolut estan una mica meitat i meitat. Veurem que passa. Jo no ho veig com una cosa personal... el Regne Unit és la meva segona pàtria, em pregunto quin atac d'adolescència li ha donat a aquesta gent, però sense cap traç personal.

P: Tornant a Espanya, el preu del lloguer puja cada any i cada vegada es concedeixen menys hipoteques. A què es deu això i com es pot solucionar aquesta situació perquè tornin a créixer?

R: Les hipoteques no haurien de ser un problema perquè els bancs viuen de donar hipoteques perquè no tenen una altra cosa per a fer. Una altra cosa que és bastant aberrant és que els espanyols no hauríem de plantejar-nos comprar una casa fins a tenir la vida resolta. La vida resolta és quan ja tens uns estalvis, en el món d'ara, que es regeix per la mobilitat. En el meu món, quan era jove, el món ja es movia diferent. Ara tinc dos fills que se'n van anar de casa amb 18 anys. Un viu a Tòquio i l'altra viu a Acolorit, així que imaginin-se.

En una situació amb una mobilitat global sobretot per a gent jove amb pocs recursos econòmics propis, comprar-se una casa és una barbaritat, perquè no saps si a on treballés ara, hi treballaràs l'any següent. Els espanyols hem de comprar menys cases i viure de lloguer més anys. La casa te la compres quan pots. Jo la meva primera casa me la vaig comprar amb 40 i tants anys i un poder adquisitiu raonable, o sigui que aquesta idea que tenim els espanyols que el maó és una forma d'or és correcta, però és una forma d'estalvi que és difícil de fer liquida en el moment de vellesa o jubilació (si vens la casa, no tens on anar a viure) i en l'època de joventut és un disbarat pel poc líquid que és el bé.

A Alemanya, per exemple, la majoria de la població viu de lloguer i són pocs els que tenen un habitatge en propietat. Quant al concepte de l'adquisició d'immobles som els més retardats en la mitjana europea juntament amb Grècia. Aquí hi ha molta propietat, però després aquest bé es converteix en una bola de ferro enganxada al turmell. Com et pots moure? La gent jove amb una mica de preparació ha de pensar que funcionarà en un mercat global. Aquesta és la situació.

P: Per últim, fa unes setmanes vam parlar amb Miguel Ángel Mayo, tècnic d'Hisenda, i va reconèixer que era impossible lluitar contra els paradisos fiscals. Com funcionen des del punt de vista de la gestió del capital i com influeix sobre l'economia mundial i europea?

R: Hi hauria d'haver una reforma que obligués a tributar al país d'origen d'una forma transparent. És a dir, les rendes d'origen delictiu seran opaques sempre, i hi haurà paradisos fiscals que les ocultin sempre. El que passa és que aquests paradisos fiscals s'han anat reduint molt. No pot ser que països com el Regne Unit mantinguin paradisos fiscals a Gibraltar, a les illes del Canal de la Mànega, en alguna excolònia com Malta. El progrés està sent lent, però està sent un progrés important, sobretot perquè Malta i Xipre van entrar en fallida en la última gran recessió i es van haver de rescatar. Llavors, els diners que hi havia allà eren comunitaris.

És un problema de falta d'exemplaritat. No estic veient que els paradisos fiscals estiguin significativament disminuint la recaptació tributària de països com Espanya. Una altra cosa és el que per a mi és necessari, un acord sobre com tributen les grans tecnologies, però això no es tracta tant de paradisos fiscals, sinó de països com Irlanda, que no és un paradís fiscal, perquè Irlanda és transparent, però on és legal que aquestes empreses tributin més baix.

Hi ha un debat bastant constructiu a la Unió Europea, sobretot amb la Comissaria de Competència per fer que aquest tipus de pràctiques fiscals que distorsionen l'estat tributari de la Unió Europea acabin desapareixent. Però com tot a Europa són processos lents i el debat va avançant amb una lentitud a vegades exasperant, però s'està avançant i de moment està sobre la taula la tributació d'aquest tipus de companyies que mundialment tributen a Irlanda perquè tenen tipus de tributació molt baixos. Jo crec que lentament sí que hi haurà un èxit important.